Aquesta notícia li va a encantar al nostre benvolgut president de la 'cheneralitat', el senyor Camp(o)s.
Andorra va a participar enguany en Eurovisió amb una cançó en VALENCIÀ. Sí, sí, el que escolten. I el que poden veure en http://www.eurovision.tv .He revisat les estrofes i està cantada en llengua valenciana, tota ella.
De tant valencianisme que presumeix encara el Molt Honorable no l'he vist donar suport amb un mòbil en la mà davant les seues acòlits valencianistes perquè donen els seus vots i Andorra passe a la gran final, i puga escoltar-se, finalment, en la final d'Eurovisió, el nostre meravellós idoma valencià.
I a més, ara la cançó li vindria 'de castanyes' per a la seua campanya electoral (Formula I inclosa), doncs es titula 'Salvem el Món' , i ho canta ANONYMOUS (això és el pitjor, perquè algú podria confondre el missatge amb Carmen Alborch, que està això, en l'anonimat de C9).
Això passa per estar en missa i repicar alhora, per predicar el que no se sent.
Els entenedors hauran endevinat el truc. Els xics canten en català oriental, andorrà, lleidatà o valencià, però m'aposte quatre cerveses que el Molt Honorable no és capaç de verificar dues diferències amb l'escàs valencià que el gasta en els seus discursos de valencianisme. I és que, per als quals no siguen experts en la matèria, ES TRACTA DE LA MATEIXA LLENGUA (no cal que ho digui el Tribunal Suprem, encara que benvinguda siga la seua doctrina).
Aúpa Andorra
10 de maig 2007
Promeses electorals
És temps d'eleccions. És temps de paraules. És temps de promeses.
Les paraules les hi duu el vent. Que també fa desaparèixer els programes impresos.
D'alguna cosa han de viure les impremtes, sobretot ara, que no es va a llegir ni en les biblioteques, quan implanten el famós cànon. Em pregunte si ho exigiran per a poder llegir el llibre, o per a poder dur-te'l a casa. Si és pel segon, també s'implantarà en internet a tots els quals pretenguen llegir, un suposar, qualsevol blog? Jesús (i María), m'horroritza la idea amb només pensar-lo. Alguns blogs haurien de pagar ells mateixos per poder navegar en la xarxa (perdó, no vull donar idees que vénen els de la SGAE o els de l'entitat generadora de pàgines web, i no solament les copien, sinó que a més es queden amb la pasta).
Al que vaig. El vent sembra marees i arreplega tempestats. I tot acaba en internet. Així que he trobat una pàgina on s'arrepleguen les 'mentides electorals', o les simples promeses que van quedar en no-res. Em sembla una bona iniciativa. Encara que hagueren de fer-lo amb tots els partits i, és clar, els quals perden només han pogut prometre, no van tenir oportunitat de mentir (tampoc feia falta donar-se-la, el poble és sobirà, ja se sap).
Bo, fer-li una ullada a veure que us sembla. I si algú troba pàgines semblants, s'admet la informació.
Tinguen bon matí.
http://www.verificar.net
Parole, parole, paroleeeeeeee.........
Les paraules les hi duu el vent. Que també fa desaparèixer els programes impresos.
D'alguna cosa han de viure les impremtes, sobretot ara, que no es va a llegir ni en les biblioteques, quan implanten el famós cànon. Em pregunte si ho exigiran per a poder llegir el llibre, o per a poder dur-te'l a casa. Si és pel segon, també s'implantarà en internet a tots els quals pretenguen llegir, un suposar, qualsevol blog? Jesús (i María), m'horroritza la idea amb només pensar-lo. Alguns blogs haurien de pagar ells mateixos per poder navegar en la xarxa (perdó, no vull donar idees que vénen els de la SGAE o els de l'entitat generadora de pàgines web, i no solament les copien, sinó que a més es queden amb la pasta).
Al que vaig. El vent sembra marees i arreplega tempestats. I tot acaba en internet. Així que he trobat una pàgina on s'arrepleguen les 'mentides electorals', o les simples promeses que van quedar en no-res. Em sembla una bona iniciativa. Encara que hagueren de fer-lo amb tots els partits i, és clar, els quals perden només han pogut prometre, no van tenir oportunitat de mentir (tampoc feia falta donar-se-la, el poble és sobirà, ja se sap).
Bo, fer-li una ullada a veure que us sembla. I si algú troba pàgines semblants, s'admet la informació.
Tinguen bon matí.
http://www.verificar.net
Parole, parole, paroleeeeeeee.........
L'accés a l'habitatge
Permetin-me que avui escriga sobre l'accés a l'habitatge.S'estan celebrant una sèrie de mobilitzacions per tota Espanya reclamant un habitatge digne.
Sabent com està el preu de l'habitatge (nova, usada, en plànol i per construir) a Espanya, qualsevol recién aterrat en el nostre país diria que aquestes mobilitzacions hagueren de ser multitudinàries, en consideració a la rellevància i als seus efectes.
La carestia de l'habitatge i tot el que això comporta està repercutint, i més que va a repercutir sobre el nostre discutible 'elevat' nivell de vida. Molta gent no pot accedir a un habitatge seu, en propietat o en lloguer. Molts altres no poden pagar-la, amb el que retarden la seua emancipació i els problemes col·laterals que això genera. Gran part de la resta ha accedit a l'habitatge hipotecant la seua vida, la seua present i el seu futur, i comença a notar que la pujada de tipus estreny i pot arribar a ofegar. Altra part de la resta pensa que és bo que l'habitatge puge, perquè també ho fa la seva, però no s'adonen que segueixen necessitant d'una inversió més elevada per a adquirir una nova en millors condicions. Només una ínfima part de la resta ha aconseguit muntar-se en la generació de beneficis a costa de la inversió en habitatge i gràcies a l'encariment exhorbitado dels preus en l'última dècada. Una franca minoria està traient un enorme benefici de la situació, o ja ho ha tret i ha posat terra pel mig, veient la qual s'aveïna... I mentre la borsa comença a mostrar els seus primers vaivens, multimillonarios que passen a ser cienmillonarios, la bombolla que sembla desinflarse, ... però el preu de l'habitatge que segueix sense baixar, l'accés segueix estant igual o pitjor que sempre, l'empobriment absolut de la nostra economia familiar segueix ressentint-se.
I què fan els partits polítics, les institucions, els ens públics o els agents socials? Poden fer alguna cosa?
Semblaria que els partits polítics hagueren de participar en la mobilització ciutadana, encoratjar-la, intentar traure partit electoral a tot estirar. Gens més lluny de la realitat.
Repassant els programes electorals dels principals contrincants polítics, en ells només s'entrelluquen promeses passades i incomplides, suports fiscals de reputada eficàcia i molta publicitat vacua i sense contingut. Gens. Misèria absoluta. El que permet als partits veritablement marginals apropiar-se de l'espai i ocupar amb les seues pancartes la mobilització espontània de part de la societat.
Els partits polítics miren per a altre costat, i dediquen els seus esforços a mobilitzar al personal amb altres consignes, i dediquen els seus esforços a onejar altres banderes. El benestar de la gent sembla preocupar-los bé poc.és que no es pot fer gens? o no estan convençuts de voler fer una mica?
I mentre assistim a aquesta important crisi i separació entre els partits i la societat, què fan els particulars?
Si ens atenem a les estadístiques i a la presència en les mobilitzacions, es diria que ben poc fins a la data. Armar-se de paciència a tot estirar o estrènyer-se el cinturó. Sense ningú que els cride a arravatament, els espanyolets prefereixen un bon partit de futbol en el bar del cantó, o prendre's unes canyes abans de pressionar, exigir, reclamar el que els pertany. Encara que bé podria concloure's que, en atenció a la resposta ciutadana, el problema no existeix en la realitat.
Caldrà fer-se més fortes en la reclamació? En França ja han aconseguit derrocar alguns murs infranquejables Ho aconseguirem ací?
01 de maig 2007
Limb monàrquic
Durant bastant temps, la monarquia espanyola (seria millor dir, els monarques, descendents, parents i atláters) han viscut en una espècie de limb informatiu. Estaven més enllà del bé i del mal.
El respecte per la important funció que havien d'ocupar en la consolidació del sistema democràtic en el nostre país, i perquè no dir-lo, la necessitat de legitimar el propi règim monàrquic en un marc democràtic aconsellava un cert vel periodístic que els allunyara de tabloids, sensacionalismes, xiuxiuejos, 'dimes i diretes'. Perquè no dir-lo també, la seua obstinació i voluntat en la defensa a ultrança del sistema democràtic i dels seus valors enfront dels atacs contra el propi sistema, tant interns com externs, els van fer mereixedors amb escreix d'aquest tractament. Amb això, van aconseguir embolicar-se únicament de paper couché i d'una vida còmoda i a la seua mesura, allunyats del mundanal soroll periodístic.
Considere, no obstant això, que aquest reconeixement no impedeix que s'exigisca a la institució i als seus portadors un cert rigor i delicadesa de mires en determinats gestos i actituds que mantenen en la seua vida privada però amb transcendència pública. Les seues aparicions, comportaments i decisions afecten i tenen una transcendència major de la que pretenen tenir, per molt personal i privada que puga semblar.
De tots és conegut (o de quasi tots) el règim de privilegis, prebendes i avantatges (limitats, però privilegis al cap i a la fi) que gaudeixen els membres de la família del monarca. Em sembla en certa manera normal, en atenció al lloc i responsabilitat pública que ocupen. Només faltaria que tingueren problemes per a arribar a fi de mes. No crec que gaudir d'aquest règim especial de reconeixement de determinades avantatges puga ser criticable en si, sobretot per part d'aquells que intenten atacar la monarquia per la base per a reclamar un estat republicà: també gaudiria d'aquests privilegis, o majors, un president de la república, que a més seria inexpert en aquestes lids, no hauria estat format per a ocupar el càrrec, i probablement resultara més car a la llarga. Confesse no tenir una clara preferència per un sistema o altre: cree que és millor ser pragmàtic. Mentre el sistema funcione, la persona al càrrec de la prefectura de l'estat complisca amb la seua funció i ens vaja bé, no veig necessitat de canviar aquest règim. Ara bé, el cap de l'estat, l'hi ha de guanyar, o ho ha de merèixer; i a més, ha de complir amb la seua comesa.
I ací els gestos tornen a ser importants. I també la transparència en la gestió. Saber quant costa, a què es destina els diners públics dedicat a la prefectura de l'Estat (encara que també la d'altres departaments públics) milloraria la salut democràtica del nostre país i de la societat, que com es demostra cada cert temps, no està tan àvida de programes rosa com volen donar a entendre alguns mitjans i programadors de televisió, ni és tan passota respecte de la política i dels problemes als quals ha d'enfrontar-se, siguen del dia a dia o més transcendentals.
Que les princeses, infants i gent del seu socaire nasquen en clíniques privades entre cotons, asseguren els seus cordons umbilicals amb dret preferent i exclusiu d'ús, exhibisquen els seus tropecents models de cotxes blindats en competència amb la família muñoz-zaldívar, freqüenten els col·legis de pagament més exclusius, adquirisquen béns en les zones més exclusives tenint com tenen el problema de l'habitatge resolt pel patrimoni de l'Estat, tinguen condicions favorables en determinades concessions i negocis empresarials, utilitzen, en definitiva, la informació privilegiada per al seu profit exclusiu i no per al bé comú, pot pertànyer a la seua esfera privada, no pública, al marge de la funció pública que se'ls encomana, però que els seus assessors d'imatge, com poc, haurien de cuidar, sinó aconsellar un rumb diferent.
I si la seua decisió els convida a seguir pel mateix camí, la professió periodística no els hauria de rendir homenatge. Els besamans estan molt bé en una recepció oficial, però estan renyits amb l'ètica periodística i amb el deure d'informar, i amb la seua funció última; el dret dels ciutadans i els seus representants a poder controlar en última instància de forma efectiva qualsevol utilització arbitrària del poder públic, amb independència del llinatge de la persona que faça ús del mateix. I no propugne amb això un assetjament mal entés de periodistes mileuristes a la caça del cotxe monàrquic blindat, com simulació a la Diana nacional.
Qualsevol persona (encara que siga monarca) té dret a la seua vida privada i a viure-la com li plaga. No cree que hàgem de convertir nostra Hispania en un mercat anglosaxó qualsevol, per molt anglificats que visquem, convertint la plaça pública informativa en un lloc per a airejar cors, ventres, excrements, despulles i misèries infames, per molt real i noble que siga la sang que els corroeix.
Tant de bo els programadors de televisió, productores, editors i accionistes d'aquestes companyies mass media no entren en aquesta senda de tortuosos vericuets. Seria imperdonable per a la nostra societat.
Però si almenys, seria desitjable exigir-los defensar amb valentia els valors i l'ètica periodística, sense importar la sang, els cognoms o el llinatge del subjecte de la informació. Es cometria un greu error, imperdonable per al desenvolupament de la nostra societat, que ha de considerar superat aqueix dilema sobre la vida privada real.
Ara que per designi papal s'ha eliminat el limb d'un cop de ploma, altres institucions de tradició medieval haurien de seguir el mateix camí.
El respecte per la important funció que havien d'ocupar en la consolidació del sistema democràtic en el nostre país, i perquè no dir-lo, la necessitat de legitimar el propi règim monàrquic en un marc democràtic aconsellava un cert vel periodístic que els allunyara de tabloids, sensacionalismes, xiuxiuejos, 'dimes i diretes'. Perquè no dir-lo també, la seua obstinació i voluntat en la defensa a ultrança del sistema democràtic i dels seus valors enfront dels atacs contra el propi sistema, tant interns com externs, els van fer mereixedors amb escreix d'aquest tractament. Amb això, van aconseguir embolicar-se únicament de paper couché i d'una vida còmoda i a la seua mesura, allunyats del mundanal soroll periodístic.
Considere, no obstant això, que aquest reconeixement no impedeix que s'exigisca a la institució i als seus portadors un cert rigor i delicadesa de mires en determinats gestos i actituds que mantenen en la seua vida privada però amb transcendència pública. Les seues aparicions, comportaments i decisions afecten i tenen una transcendència major de la que pretenen tenir, per molt personal i privada que puga semblar.
De tots és conegut (o de quasi tots) el règim de privilegis, prebendes i avantatges (limitats, però privilegis al cap i a la fi) que gaudeixen els membres de la família del monarca. Em sembla en certa manera normal, en atenció al lloc i responsabilitat pública que ocupen. Només faltaria que tingueren problemes per a arribar a fi de mes. No crec que gaudir d'aquest règim especial de reconeixement de determinades avantatges puga ser criticable en si, sobretot per part d'aquells que intenten atacar la monarquia per la base per a reclamar un estat republicà: també gaudiria d'aquests privilegis, o majors, un president de la república, que a més seria inexpert en aquestes lids, no hauria estat format per a ocupar el càrrec, i probablement resultara més car a la llarga. Confesse no tenir una clara preferència per un sistema o altre: cree que és millor ser pragmàtic. Mentre el sistema funcione, la persona al càrrec de la prefectura de l'estat complisca amb la seua funció i ens vaja bé, no veig necessitat de canviar aquest règim. Ara bé, el cap de l'estat, l'hi ha de guanyar, o ho ha de merèixer; i a més, ha de complir amb la seua comesa.
I ací els gestos tornen a ser importants. I també la transparència en la gestió. Saber quant costa, a què es destina els diners públics dedicat a la prefectura de l'Estat (encara que també la d'altres departaments públics) milloraria la salut democràtica del nostre país i de la societat, que com es demostra cada cert temps, no està tan àvida de programes rosa com volen donar a entendre alguns mitjans i programadors de televisió, ni és tan passota respecte de la política i dels problemes als quals ha d'enfrontar-se, siguen del dia a dia o més transcendentals.
Que les princeses, infants i gent del seu socaire nasquen en clíniques privades entre cotons, asseguren els seus cordons umbilicals amb dret preferent i exclusiu d'ús, exhibisquen els seus tropecents models de cotxes blindats en competència amb la família muñoz-zaldívar, freqüenten els col·legis de pagament més exclusius, adquirisquen béns en les zones més exclusives tenint com tenen el problema de l'habitatge resolt pel patrimoni de l'Estat, tinguen condicions favorables en determinades concessions i negocis empresarials, utilitzen, en definitiva, la informació privilegiada per al seu profit exclusiu i no per al bé comú, pot pertànyer a la seua esfera privada, no pública, al marge de la funció pública que se'ls encomana, però que els seus assessors d'imatge, com poc, haurien de cuidar, sinó aconsellar un rumb diferent.
I si la seua decisió els convida a seguir pel mateix camí, la professió periodística no els hauria de rendir homenatge. Els besamans estan molt bé en una recepció oficial, però estan renyits amb l'ètica periodística i amb el deure d'informar, i amb la seua funció última; el dret dels ciutadans i els seus representants a poder controlar en última instància de forma efectiva qualsevol utilització arbitrària del poder públic, amb independència del llinatge de la persona que faça ús del mateix. I no propugne amb això un assetjament mal entés de periodistes mileuristes a la caça del cotxe monàrquic blindat, com simulació a la Diana nacional.
Qualsevol persona (encara que siga monarca) té dret a la seua vida privada i a viure-la com li plaga. No cree que hàgem de convertir nostra Hispania en un mercat anglosaxó qualsevol, per molt anglificats que visquem, convertint la plaça pública informativa en un lloc per a airejar cors, ventres, excrements, despulles i misèries infames, per molt real i noble que siga la sang que els corroeix.
Tant de bo els programadors de televisió, productores, editors i accionistes d'aquestes companyies mass media no entren en aquesta senda de tortuosos vericuets. Seria imperdonable per a la nostra societat.
Però si almenys, seria desitjable exigir-los defensar amb valentia els valors i l'ètica periodística, sense importar la sang, els cognoms o el llinatge del subjecte de la informació. Es cometria un greu error, imperdonable per al desenvolupament de la nostra societat, que ha de considerar superat aqueix dilema sobre la vida privada real.
Ara que per designi papal s'ha eliminat el limb d'un cop de ploma, altres institucions de tradició medieval haurien de seguir el mateix camí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
