Estem en campanya electoral.
Açò no haguera de ser notícia, el rar és que no estiguem en campanya electoral, en alguna de les moltes d'elles. Sempre estem en campanya, en precampaña, o en postcampaña enllaçada amb la següent precampaña. Els magatzems dels ens públics plens a vessar de cinta inauguradora i tisores. Els 'extres' que actuen d'acompanyants en les inauguracions fent hores extres pagades com normals per a poder sufragar la pujada de tipus de la seua hipoteca. Sanques tapades i tornades a descobrir, edificis inhabitables posats al servei i atenció al ciutadà per unes hores, mentre els polítics i el seu sèquit contemplen quan magnànims han estat amb els seus votants.
En altre post criticava les enormes despeses de publicitat i promoció. Si a aqueixos els afegim els costos d'inauguració i presentació de resultats, se'ns va ja gran part del pressupost públic. Record encara la inauguració de les primeres travesses en un camp de tarongers fa uns anys, del futur (que segueix sent-lo) AVE Madrid-Comunitat Valenciana. Les despeses especials van ascendir a milions d'euros (sense descomptar les hores de escaqueig dels funcionaris que 'van tenir' que assistir a l'acte). I tot es va desmuntar a l'endemà. Mai més es va saber de la segona travessa. Només era un marc ideal per a la inauguració. Altre dia parlaré de les despeses de representació. Encara que què major representació que una inauguració en un marc incomparable: el teatre de la vida.
Ens prenen per ximples. Però un dia d'aquests ens eixim amb la nostra i no els votem. Ho tindrien merescut. Clar que abans hauríem de trobar un mecanisme de representativitat alternatiu. Espere que existisca. S'admeten suggeriments.
24 d’abril 2007
23 d’abril 2007
Dret a la informació
La pluralitat democràtica va consagrar la diversitat de mitjans i canals d'informació en el nostre país. El dret a la informació es va formular com un dels pilars bàsics de la societat plural, lliure i autoorganizada.
No obstant això, els mitjans de comunicació (públics i privats) no escapen als vents que corren en els temps moderns. Els periòdics i cadenes privades han sucumbit a la globalització i a la necessitat de 'integrar-se' en grans mass media, en grups multinacionals amb importants vinculacions amb els grans ressorts de poder. La informació al servei dels propis interessos, els periodistes i els mitjans de comunicació convertits en la pròpia notícia, el autobombo com notícia, la projecció de les figures mediàtiques com autèntics gurús, tot forma part de l'espectacle en el qual s'ha convertit aqueix dret a la informació, i que només troba vies de reconducció amb un paraulot inventat per ells mateixos: autorregulació de continguts.
Pitjors traces trobem si ens acostem als 'mitjans públics'. Aquests es converteixen en la veu de l'amo, el periodista ja no és només un mercader, és un simple i senzill altaveu de ressonància, els mitjans de comunicació 'a disposició' del poltronero, a manera d'absurds i gens convincents aparells de propaganda. Tots (els diners públics) al servei de la causa.
Davant aquesta vorágine predadora, internet apareix com la gran (i única?) alternativa, mentre google i els seus competidors no ho impedisquen. Els blogs, els xats, els fòrums, els vídeos penjats en la xarxa s'han convertit en autèntica i real alternativa per a informar-se 'de primera mà'. Ja no és necessari que ens ho conte un tercer -i sempre el mateix-. Recents tragèdies i desgràcies constaten com els canals d'internet serveixen millor informació 'fresca' que la que poden obtenir els periodistes, i fins i tot els periòdics remeten a aqueixes 'fonts' en Internet per a projectar la 'notícia' pels seus canals.
Perplex -i sorprès- em quede davant l'anunci de grans periòdics com El País, proposant-nos als lectors, converteix-te en periodista tu mateix, conta'ns la notícia de primera mà. Què està passant? És necessària encara la professió de periodista?
No obstant això, els mitjans de comunicació (públics i privats) no escapen als vents que corren en els temps moderns. Els periòdics i cadenes privades han sucumbit a la globalització i a la necessitat de 'integrar-se' en grans mass media, en grups multinacionals amb importants vinculacions amb els grans ressorts de poder. La informació al servei dels propis interessos, els periodistes i els mitjans de comunicació convertits en la pròpia notícia, el autobombo com notícia, la projecció de les figures mediàtiques com autèntics gurús, tot forma part de l'espectacle en el qual s'ha convertit aqueix dret a la informació, i que només troba vies de reconducció amb un paraulot inventat per ells mateixos: autorregulació de continguts.
Pitjors traces trobem si ens acostem als 'mitjans públics'. Aquests es converteixen en la veu de l'amo, el periodista ja no és només un mercader, és un simple i senzill altaveu de ressonància, els mitjans de comunicació 'a disposició' del poltronero, a manera d'absurds i gens convincents aparells de propaganda. Tots (els diners públics) al servei de la causa.
Davant aquesta vorágine predadora, internet apareix com la gran (i única?) alternativa, mentre google i els seus competidors no ho impedisquen. Els blogs, els xats, els fòrums, els vídeos penjats en la xarxa s'han convertit en autèntica i real alternativa per a informar-se 'de primera mà'. Ja no és necessari que ens ho conte un tercer -i sempre el mateix-. Recents tragèdies i desgràcies constaten com els canals d'internet serveixen millor informació 'fresca' que la que poden obtenir els periodistes, i fins i tot els periòdics remeten a aqueixes 'fonts' en Internet per a projectar la 'notícia' pels seus canals.
Perplex -i sorprès- em quede davant l'anunci de grans periòdics com El País, proposant-nos als lectors, converteix-te en periodista tu mateix, conta'ns la notícia de primera mà. Què està passant? És necessària encara la professió de periodista?
19 d’abril 2007
Ciutadans d'Alacant
Acabe de llegir en un periòdic digital que Ciutadans ha decidit presentar candidatures fora de Catalunya, en concret a Salamanca i a Alacant, en les pròximes eleccions municipals.
M'alegre d'aquesta iniciativa perquè pot ser demostrativa dels seus autèntics desitjos i aspiracions. Sempre vaig creure que la irrupció d'aquest partit en l'esfera política catalana portaria un necessari aire fresc a les rígides institucions nacionalistes catalanes i obriria en gran manera la representativitat del Parlament a sectors que creien no sentir-se bé representats en el Parlament. Era més caute, no obstant això, entorn de les autèntiques aspiracions d'aquesta formació política.
Com dic, la presentació de Ciutadans fóra de Catalunya va a ser una autèntica prova de foc, sobretot la seua presentació a Alacant/Alacant.
Un dels punts centrals en els quals es va basar la seua campanya catalana ('striptease' a part) va ser la constant defensa del BILINGÜISME, el dret a expressar-se en qualsevol de les llengües oficials i el cessament de les 'persecucions' per motius lingüístics a una part de la societat.
Espere amb atenció, que defensen amb el mateix afany aquesta situació a Alacant/Alacant, en la ciutat de la qual no són els castellà parlantes els quals poden sentir-se discriminats, sinó precisament els valencià parlantes.
De no ser així, es desemmascararan ells tot sols, i posaran de manifest que el seu pretés 'bilingüisme' era solament una marca per a defensar de nou el 'spanish only' a Catalunya (i ara a la resta de l'Estat espanyol). Tant de bo m'equivoque.
M'alegre d'aquesta iniciativa perquè pot ser demostrativa dels seus autèntics desitjos i aspiracions. Sempre vaig creure que la irrupció d'aquest partit en l'esfera política catalana portaria un necessari aire fresc a les rígides institucions nacionalistes catalanes i obriria en gran manera la representativitat del Parlament a sectors que creien no sentir-se bé representats en el Parlament. Era més caute, no obstant això, entorn de les autèntiques aspiracions d'aquesta formació política.
Com dic, la presentació de Ciutadans fóra de Catalunya va a ser una autèntica prova de foc, sobretot la seua presentació a Alacant/Alacant.
Un dels punts centrals en els quals es va basar la seua campanya catalana ('striptease' a part) va ser la constant defensa del BILINGÜISME, el dret a expressar-se en qualsevol de les llengües oficials i el cessament de les 'persecucions' per motius lingüístics a una part de la societat.
Espere amb atenció, que defensen amb el mateix afany aquesta situació a Alacant/Alacant, en la ciutat de la qual no són els castellà parlantes els quals poden sentir-se discriminats, sinó precisament els valencià parlantes.
De no ser així, es desemmascararan ells tot sols, i posaran de manifest que el seu pretés 'bilingüisme' era solament una marca per a defensar de nou el 'spanish only' a Catalunya (i ara a la resta de l'Estat espanyol). Tant de bo m'equivoque.
Maltractaments
Exercici d'agudesa sensorial:
Responga quin d'aquestes actituds mantingudes en el seno d'una llar familiar podrien considerar-se 'assetjament psicològic' punible.
1.-El marit ha suportant amb prou feines durant 25 anys els 'comentaris públics' de la dona: eres un desastrado, no t'arregles, no em regales flors pel nostre aniversari, no baixes la tapa del vater, no ens anem de vacances com els nostres veïns, amb el sou que em portes a casa no arribem a final de mes, et passes la vida treballant, els teus fills ni et coneixen, encara sort que jo els crie, no em trepitges el sòl que acabe de netejar-lo, sempre estàs pensant en el mateix, em dol el cap,... i no denuncia gens.
2.-El marit només ha suportat durant 3 anys aquesta situació i denúncia. Ho prenen per ximple i a més en la sentència de divorci es queda sense pis, sense dona (ja no la tenia), sense fills i sense el curt sou amb el qual sobrevivia amb prou feines.
3.-El marit ho suporta donant-se a la beguda i passant tot el seu temps lliure en la barra d'un bar i no amb els seus fills, es torna irascible, agressiu i incomunicativo. Es generen discussions i alguna baralla a casa.
Para quan el tracte paritari entre homes i dones en tema d'assetjament 'psicològic'?
No isc de la meua sorpresa davant la notícia que apareix publicada avui en el País. http://www.elpais.com/articule/societat/Arxivada/denuncia/considerar/sorprenent/llicenciada/suporte/maltractaments//elpepusoc/20070418elpepusoc_1/Tes
Más difícil em resulta a més, entendre les reaccions d'alguns lectors/lectores.
Responga quin d'aquestes actituds mantingudes en el seno d'una llar familiar podrien considerar-se 'assetjament psicològic' punible.
1.-El marit ha suportant amb prou feines durant 25 anys els 'comentaris públics' de la dona: eres un desastrado, no t'arregles, no em regales flors pel nostre aniversari, no baixes la tapa del vater, no ens anem de vacances com els nostres veïns, amb el sou que em portes a casa no arribem a final de mes, et passes la vida treballant, els teus fills ni et coneixen, encara sort que jo els crie, no em trepitges el sòl que acabe de netejar-lo, sempre estàs pensant en el mateix, em dol el cap,... i no denuncia gens.
2.-El marit només ha suportat durant 3 anys aquesta situació i denúncia. Ho prenen per ximple i a més en la sentència de divorci es queda sense pis, sense dona (ja no la tenia), sense fills i sense el curt sou amb el qual sobrevivia amb prou feines.
3.-El marit ho suporta donant-se a la beguda i passant tot el seu temps lliure en la barra d'un bar i no amb els seus fills, es torna irascible, agressiu i incomunicativo. Es generen discussions i alguna baralla a casa.
Para quan el tracte paritari entre homes i dones en tema d'assetjament 'psicològic'?
No isc de la meua sorpresa davant la notícia que apareix publicada avui en el País. http://www.elpais.com/articule/societat/Arxivada/denuncia/considerar/sorprenent/llicenciada/suporte/maltractaments//elpepusoc/20070418elpepusoc_1/Tes
Más difícil em resulta a més, entendre les reaccions d'alguns lectors/lectores.
Titulars i suplents
Avui, a l'eixir al carrer, he notat un ambient diferent. La gent està tibant, expectante, amb ganes. Es nota, se sent, hi ha moltes preguntes per al president. Molts ciutadans es troben en procés de reflexió. Com seria la pregunta de la seua vida? Sí, sí, aqueixa, la qual li formularia al president i que permetria la seua major glòria, UN TITULAR PERIODÍSTIC, menge quant costa un cafè, sap vè. respondre'm?, que no saben traure-li ni afamados i sesudos periodistes, dels de debò, fins i tot directors d'informatius.
Em comenta la dependent que atén el lloc de verdures que la gent camina preguntant com boja en les últimes setmanes el preu del quilo de creïlles, de cebes, de sal, de sucre, de la barra de pa, de la cambra i meitat de vedella (de la bona i de la regular). Clar que altres comerciants del mercat caminen un poc preocupats: ningú pregunta pel preu dels percebes, ni per la achicoria, ni per l'et verd, i això, al final, es nota en les vendes.
Em conten que una vegada el sr. Reagan, en aquell temps president americà, va inquirir a una caixera per a què servia aquell cuadradito en la cinta transportadora dels aliments. És un lector de codi de barres, li va comentar la dependenta, que va arribar el seu minut i el seu TITULAR de glòria a l'encapçalar les notícies dels més prestigiosos rotatius nord-americans.
En Espanya, aquesta ambició està encara penetrant en les ments de la gent, i mai l'hi reconeixerem de forma suficient al sr. Milà. Majorment, ací es prefereix ser portada del Interviú, sobretot perquè les 'bones raons' que un o una atresora, sempre queden per a la posteritat.
I mentrestant, els assessors del sr. Rajoy caminen com bojos cercant en la Wikipedia i en estadístiques vàries, les respostes a les preguntes més grotesques que posen de manifest la fiabilitat dels seus coneixements i el seu 'proximitat' amb la gent, 'cony'. Tindrem a un Rajoy de caminar per casa, m'ho estic veient, amable, sincer, contundent, i espere que gens crispat ni crític en desmesura amb el Govern. Veurem al Rajoy de la volta ciclista, no al del Parlament. I si no al temps.
La llàstima de tots aquests programes i experiments periodístic-sociològics és que posen al polític al peu del carrer, sí, reflotan els ingressos de les empreses i entitats de comunicació, també, però de poc serveixen per a redireccionar el rumb polític que està marcat de forma inamovible. La gent normal (com jo i com vostè que em llig) segueix havent de fer hores extres (i que duren) per a poder arribar a fi de mes i pagar la hipoteca, a pesar de ser joves sobradamente preparats, saber llegir entre línies en els periòdics i tenir un grapat de preguntes amb les quals arribar a el nostre particular -i únic- minut de glòria en els mitjans.
Em comenta la dependent que atén el lloc de verdures que la gent camina preguntant com boja en les últimes setmanes el preu del quilo de creïlles, de cebes, de sal, de sucre, de la barra de pa, de la cambra i meitat de vedella (de la bona i de la regular). Clar que altres comerciants del mercat caminen un poc preocupats: ningú pregunta pel preu dels percebes, ni per la achicoria, ni per l'et verd, i això, al final, es nota en les vendes.
Em conten que una vegada el sr. Reagan, en aquell temps president americà, va inquirir a una caixera per a què servia aquell cuadradito en la cinta transportadora dels aliments. És un lector de codi de barres, li va comentar la dependenta, que va arribar el seu minut i el seu TITULAR de glòria a l'encapçalar les notícies dels més prestigiosos rotatius nord-americans.
En Espanya, aquesta ambició està encara penetrant en les ments de la gent, i mai l'hi reconeixerem de forma suficient al sr. Milà. Majorment, ací es prefereix ser portada del Interviú, sobretot perquè les 'bones raons' que un o una atresora, sempre queden per a la posteritat.
I mentrestant, els assessors del sr. Rajoy caminen com bojos cercant en la Wikipedia i en estadístiques vàries, les respostes a les preguntes més grotesques que posen de manifest la fiabilitat dels seus coneixements i el seu 'proximitat' amb la gent, 'cony'. Tindrem a un Rajoy de caminar per casa, m'ho estic veient, amable, sincer, contundent, i espere que gens crispat ni crític en desmesura amb el Govern. Veurem al Rajoy de la volta ciclista, no al del Parlament. I si no al temps.
La llàstima de tots aquests programes i experiments periodístic-sociològics és que posen al polític al peu del carrer, sí, reflotan els ingressos de les empreses i entitats de comunicació, també, però de poc serveixen per a redireccionar el rumb polític que està marcat de forma inamovible. La gent normal (com jo i com vostè que em llig) segueix havent de fer hores extres (i que duren) per a poder arribar a fi de mes i pagar la hipoteca, a pesar de ser joves sobradamente preparats, saber llegir entre línies en els periòdics i tenir un grapat de preguntes amb les quals arribar a el nostre particular -i únic- minut de glòria en els mitjans.
Por escènica
M'alce, em desdejune i em conduïsc amb la notícia de la terrible matança de Virginia.
Escolte, veig i llig les notícies. Què de publicitat gratuïta a l'assaig de Hans Magnus Enzensberger, 'El perdedor radical'. Caldrà llegir-lo.
No vull ni imaginar-me el que seran avui els programes mañaneros i matinals, els de la vesprada (tomàquet rebentao), els telediaris, els avanços dels telediaris, els periòdics, els períodicos digitals, amb la carnaza de la matança en viu i en imatges sempre exclusives, com si de la del porc es tractara. Quin brou de cultiu tan bochornoso per a l'estratègia d'alguns grups terroristes
Els periòdics vénen avui amb el missatge subliminal 'caldria regular la possessió i el tràfic d'armes en Estats Units' però probablement hagueren de canviar el missatge: 'caldria regular l'ètica periodística', que està dominada pel digues-me que presumeixes i et diré del que manques.
No vull ni imaginar-me el programa d'avui de AR. Aqueixa blanca periodista de telecinco que s'agrada envoltar de negres, i de familiars de la mes gran (com en una peli X gore) és com les princeses que magistralment descriu Manolo Vicent: sap passejar amb talons de 4.500€ per les destrosses d'un terratrèmol vessant una menuda lagrimilla i a les dues hores acudir al besamanos de la reunió del cònsol.
Quina llàstima d'aqueixos anys de més, a pesar del botox; hauria estat genial de princesa-periodista consorte.
Déu ens enxampe confessats
Escolte, veig i llig les notícies. Què de publicitat gratuïta a l'assaig de Hans Magnus Enzensberger, 'El perdedor radical'. Caldrà llegir-lo.
No vull ni imaginar-me el que seran avui els programes mañaneros i matinals, els de la vesprada (tomàquet rebentao), els telediaris, els avanços dels telediaris, els periòdics, els períodicos digitals, amb la carnaza de la matança en viu i en imatges sempre exclusives, com si de la del porc es tractara. Quin brou de cultiu tan bochornoso per a l'estratègia d'alguns grups terroristes
Els periòdics vénen avui amb el missatge subliminal 'caldria regular la possessió i el tràfic d'armes en Estats Units' però probablement hagueren de canviar el missatge: 'caldria regular l'ètica periodística', que està dominada pel digues-me que presumeixes i et diré del que manques.
No vull ni imaginar-me el programa d'avui de AR. Aqueixa blanca periodista de telecinco que s'agrada envoltar de negres, i de familiars de la mes gran (com en una peli X gore) és com les princeses que magistralment descriu Manolo Vicent: sap passejar amb talons de 4.500€ per les destrosses d'un terratrèmol vessant una menuda lagrimilla i a les dues hores acudir al besamanos de la reunió del cònsol.
Quina llàstima d'aqueixos anys de més, a pesar del botox; hauria estat genial de princesa-periodista consorte.
Déu ens enxampe confessats
Visitants
Internet es mou per la curiositat.
Molts dels visitants que per primera vegada accediu a aquesta pàgina i comenceu a llegir, ho feu moguts per la curiositat. La xarxa de xarxes mou les passions, els instints, l'intel·lecte, les ganes de saber, d'ensumar, de tafanejar, de criticar, de posar verd, de fer xantatge, de fulminar, o simplement de sentir plaer. Tinc un amic que des que es va instal·lar una webcam ha deixat de freqüentar determinades companyies i ha eliminat exponencialment el risc de contraure determinades malalties. Ara practica sexe segur, diu ell, i fins i tot lliga de tant en tant. No acaben de convèncer-me els seus arguments, però bé emprat estiga un ús profitós de la xarxa per a aquells que accedeixen a la mateixa amb sana curiositat.
Una vegada vaig llegir una enquesta en la qual posaven de manifest les preferències dels navegants d'internet, sobre què esperaven trobar en les seues recerques, o per a què les realitzaven. Em va sorprendre veure la radical separació que existeix entre sexes (internet sexista, titulava la setmana passada El Pais unisc dels seus articles), sobre les diferents cobertures -per les diferents necessitats- sentides per homes i dones. Era més radical la diferència operada pel criteri sexual, que per l'edat, o la procedència dels cercadors.
M'agradaria proposar als meus encara escassos lectors un joc o una enquesta. M'agradaria saber quina curiositat els mou a visitar-me, què esperaven trobar, i què troben a faltar.
Gràcies per la visita i mil gràcies per arribar fins al final
Molts dels visitants que per primera vegada accediu a aquesta pàgina i comenceu a llegir, ho feu moguts per la curiositat. La xarxa de xarxes mou les passions, els instints, l'intel·lecte, les ganes de saber, d'ensumar, de tafanejar, de criticar, de posar verd, de fer xantatge, de fulminar, o simplement de sentir plaer. Tinc un amic que des que es va instal·lar una webcam ha deixat de freqüentar determinades companyies i ha eliminat exponencialment el risc de contraure determinades malalties. Ara practica sexe segur, diu ell, i fins i tot lliga de tant en tant. No acaben de convèncer-me els seus arguments, però bé emprat estiga un ús profitós de la xarxa per a aquells que accedeixen a la mateixa amb sana curiositat.
Una vegada vaig llegir una enquesta en la qual posaven de manifest les preferències dels navegants d'internet, sobre què esperaven trobar en les seues recerques, o per a què les realitzaven. Em va sorprendre veure la radical separació que existeix entre sexes (internet sexista, titulava la setmana passada El Pais unisc dels seus articles), sobre les diferents cobertures -per les diferents necessitats- sentides per homes i dones. Era més radical la diferència operada pel criteri sexual, que per l'edat, o la procedència dels cercadors.
M'agradaria proposar als meus encara escassos lectors un joc o una enquesta. M'agradaria saber quina curiositat els mou a visitar-me, què esperaven trobar, i què troben a faltar.
Gràcies per la visita i mil gràcies per arribar fins al final
Montilla Moriles
Acabe d'escoltar unes manifestacions en la ràdio del President de la Generalitat de Catalunya que no done pábulo.
El Molt Honorable, posat a col·lega de barra de bar, o a tertuliano malpagado de la tele, ha vingut a dir ni curt ni mandrós que els nacionalistes espanyols van impedir que una empresa catalana es fera amb el control d'una empresa elèctrica espanyola i preferien a una alemanya, i això podia significar o que no eren tan nacionalistes o que no consideraven als catalans com espanyols.
Francament, després de oir de la seua viva veu el missatge, cree que
-O s'hauria d'obrir una important crisi institucional constitucional a Espanya;
-O el senyor Montilla no va a tenir repercussió mediàtica ni un paper polític important en el nostre país, pel que deberia començar a pensar en la retirada.
Malament està que el que ha dit siga veritat, però quasi pitjor que un representant institucional de l'Estat de la seua posició i rang s'atrevisca a dir el que ha dit. Perquè després diguen que els quals posen Espanya en crisi són els del partit de l'oposició.
Vaig a cercar en internet quins són les estadístiques del consum de Montilla-Moriles en els últims anys a Catalunya. Necessite trobar una explicació -amb aparença racional, almenys- de l'ocorregut.
El Molt Honorable, posat a col·lega de barra de bar, o a tertuliano malpagado de la tele, ha vingut a dir ni curt ni mandrós que els nacionalistes espanyols van impedir que una empresa catalana es fera amb el control d'una empresa elèctrica espanyola i preferien a una alemanya, i això podia significar o que no eren tan nacionalistes o que no consideraven als catalans com espanyols.
Francament, després de oir de la seua viva veu el missatge, cree que
-O s'hauria d'obrir una important crisi institucional constitucional a Espanya;
-O el senyor Montilla no va a tenir repercussió mediàtica ni un paper polític important en el nostre país, pel que deberia començar a pensar en la retirada.
Malament està que el que ha dit siga veritat, però quasi pitjor que un representant institucional de l'Estat de la seua posició i rang s'atrevisca a dir el que ha dit. Perquè després diguen que els quals posen Espanya en crisi són els del partit de l'oposició.
Vaig a cercar en internet quins són les estadístiques del consum de Montilla-Moriles en els últims anys a Catalunya. Necessite trobar una explicació -amb aparença racional, almenys- de l'ocorregut.
Periodistes
Senyor Albéniz (si vostè m'ho permet):
He de confessar que la capacitat de sorprendre de les seues blogs no té límit i que només té parangó probablement amb la seua valentia (no vull que es note massa el sabó, però sàpia vostè que jo també tinc una hipoteca per família).
Em sembla del tot procedent que parle vostè dels periodistes, o millor, d'alguns periodistes. Perquè com en tot, també en aqueixa honrosa professió hi ha classes. Que l'hi pregunten si no als quals han de guardar apostats l'eixida de qualsevol friki d'una casa de cites o dur casc per a no dur-se un bolsazo a les portes de la T-4 micròfon en mà i a la carrera.
Si alçara el cap Luís Vives (per un suposar) i vera cap a on ha derivat l'ideal de 'humanista' renaixentista amb l'esdevenir dels segles, probablement la ficaria en salmuera i no la tornaria a alçar per sempre. Periodistos i periodistes, com pimpollos empolainats disposats a donar sempre el DO (ut dónes) de pit, sense importar la dificultat del tema, la falta de preparació, o la seua evident incapacitat -he escoltat capacitat? el dubte ofèn-, s'afanyen dia després de dia a traçar les línies mestres de la política nacional, a analitzar els grans problemes de la humanitat com estadistas internacionals, a posar en dubte els avanços tecnològics, com científics de reconegut prestigi, o a amidar-li la picha a l'amant de la dona del cosí de la popular tonadillera, que tant serveixen per a un trencat com per a un descosit.
Curiosa la relació entre els periodistos i la política, i no menys sorprenent la seua relació amb els ressorts del poder. No vull contrariar als seus nombrosos lectors, ni incitar-lo cap al terreny del polític, però estic segur del seu coneixement, periodisto com és, i de la seua valentia en respondre'm sobre la relació entre el periodisme i la política: què va primer, el 'ou' o la 'gallina'?
Llocs ja a elucubrar, propose (al seu tentacular empresa comunicadora de múltiples projeccions) la creació d'un equip de blog-tertulianos, que ajuden a mantenir vives les aportacions al mateix. Així, podria vostè donar-se un garbeo per aqueixos glamourosos platós i de passada contribuir a engrandir la grandesa de la seua professió. I la hipoteca dels agraciats (i les seues respectives entitats financeres) també li estarien sincerament agraïts.
He de confessar que la capacitat de sorprendre de les seues blogs no té límit i que només té parangó probablement amb la seua valentia (no vull que es note massa el sabó, però sàpia vostè que jo també tinc una hipoteca per família).
Em sembla del tot procedent que parle vostè dels periodistes, o millor, d'alguns periodistes. Perquè com en tot, també en aqueixa honrosa professió hi ha classes. Que l'hi pregunten si no als quals han de guardar apostats l'eixida de qualsevol friki d'una casa de cites o dur casc per a no dur-se un bolsazo a les portes de la T-4 micròfon en mà i a la carrera.
Si alçara el cap Luís Vives (per un suposar) i vera cap a on ha derivat l'ideal de 'humanista' renaixentista amb l'esdevenir dels segles, probablement la ficaria en salmuera i no la tornaria a alçar per sempre. Periodistos i periodistes, com pimpollos empolainats disposats a donar sempre el DO (ut dónes) de pit, sense importar la dificultat del tema, la falta de preparació, o la seua evident incapacitat -he escoltat capacitat? el dubte ofèn-, s'afanyen dia després de dia a traçar les línies mestres de la política nacional, a analitzar els grans problemes de la humanitat com estadistas internacionals, a posar en dubte els avanços tecnològics, com científics de reconegut prestigi, o a amidar-li la picha a l'amant de la dona del cosí de la popular tonadillera, que tant serveixen per a un trencat com per a un descosit.
Curiosa la relació entre els periodistos i la política, i no menys sorprenent la seua relació amb els ressorts del poder. No vull contrariar als seus nombrosos lectors, ni incitar-lo cap al terreny del polític, però estic segur del seu coneixement, periodisto com és, i de la seua valentia en respondre'm sobre la relació entre el periodisme i la política: què va primer, el 'ou' o la 'gallina'?
Llocs ja a elucubrar, propose (al seu tentacular empresa comunicadora de múltiples projeccions) la creació d'un equip de blog-tertulianos, que ajuden a mantenir vives les aportacions al mateix. Així, podria vostè donar-se un garbeo per aqueixos glamourosos platós i de passada contribuir a engrandir la grandesa de la seua professió. I la hipoteca dels agraciats (i les seues respectives entitats financeres) també li estarien sincerament agraïts.
Els 'programes bodrio ' en la tele
Acabe de passar-me pel blog del senyor Albéniz en www.elmundo.és. Ho dedica avui a un programa que pel que sembla va estrenar Santiago Segura en la Sisena.
L'inconvenient dels seus comentaris en un dia com avui en els quals existeix unanimitat ( i és difícil que no l'haguera, a la vista dels epítets que se li dediquen al Segura, i segurament als quals molts altres es guarden) és que no es genera polèmica.
I la falta de polèmica en l'actualitat és molt dolenta per al periodisme. Els periodistes s'han acostumat (estarà en els seus manuals d'estil?) a considerar com objectiu del seu treball no només el provocar impacte (?) -una notícia és impactant o no és notícia-; sinó a més, i fonamentalment, generar polèmica. Una notícia que no genera polèmica, ...doncs no és una notícia simplement (el d'informar va passar als anales de la història).
Així que, vistes així les coses, el seu comentari d'avui hauria estat fàcilment prescindible. Clar que, vist des d'altra perspectiva, igual li fa un clar favor a Segura i els seus frikis -ha escrit el blog per això?-, perquè d'una altra manera molts dels quals llegim dita blog ni ens hauríem assabentat que existeix un programa (encara que siga dolent, o precisament per això) 'conduït' per aqueix senyor.
Seria xocant pensar que, en el fons, el blog del món respon a una campanya de publicitat del senyor Torrent (uy no, Segura, que és el qual no duu aigua). Parla mal de la meua, encara que siga mal, però parla de la meua. Hi ha tants programes dolents i molts més dolentíssims dels quals per sort no arribem ni a assabentar-nos, que per què hauríem de fixar-nos precisament en aqueix?. Per sort les telelocales només emeten en un espai geogràfic reduït.
El regust per rescatar, destacar i enaltir el cutre, el de barriada, i per 'noticiar' les pífies, les ficades de pota, els bodrios, i el detestable (regust en el qual al meu gust, avui, senyor Albéniz, vostè també cau) s'ha posat de moda en les nostres teles per a emplenar horari fins al punt que gràcies a aquests programes (repetits fins a la sacietat en totes les cadenes) coneixem a infames personatges i a altres personajillos que no mereixen ser pronunciats de nou ni haurien de formar part del nostre actual imaginari col·lectiu.
El que s'ha dit, jo que vostè, el blog d'avui ho hauria dedicat a 'em dic earl'. Que haja una sèrie bona en la tele (encara que l'horari ball més que si estiguera els dilluns en tve1) sí hauria de ser notícia i objecte de comentari, i no que estrenen ALTRE programa bodrio de gracietas, frikis i acudits inexistents.
En altres paraules, que la sisena seguirà sent la sisena, açò és, ... l'última (de moment), amb permís de canal 9 o tv 7.
I pensar com mileurista la pasta que li han de pagar al Torrent del Segura per no dur ni una gota d'aigua fresca a la tele...
L'inconvenient dels seus comentaris en un dia com avui en els quals existeix unanimitat ( i és difícil que no l'haguera, a la vista dels epítets que se li dediquen al Segura, i segurament als quals molts altres es guarden) és que no es genera polèmica.
I la falta de polèmica en l'actualitat és molt dolenta per al periodisme. Els periodistes s'han acostumat (estarà en els seus manuals d'estil?) a considerar com objectiu del seu treball no només el provocar impacte (?) -una notícia és impactant o no és notícia-; sinó a més, i fonamentalment, generar polèmica. Una notícia que no genera polèmica, ...doncs no és una notícia simplement (el d'informar va passar als anales de la història).
Així que, vistes així les coses, el seu comentari d'avui hauria estat fàcilment prescindible. Clar que, vist des d'altra perspectiva, igual li fa un clar favor a Segura i els seus frikis -ha escrit el blog per això?-, perquè d'una altra manera molts dels quals llegim dita blog ni ens hauríem assabentat que existeix un programa (encara que siga dolent, o precisament per això) 'conduït' per aqueix senyor.
Seria xocant pensar que, en el fons, el blog del món respon a una campanya de publicitat del senyor Torrent (uy no, Segura, que és el qual no duu aigua). Parla mal de la meua, encara que siga mal, però parla de la meua. Hi ha tants programes dolents i molts més dolentíssims dels quals per sort no arribem ni a assabentar-nos, que per què hauríem de fixar-nos precisament en aqueix?. Per sort les telelocales només emeten en un espai geogràfic reduït.
El regust per rescatar, destacar i enaltir el cutre, el de barriada, i per 'noticiar' les pífies, les ficades de pota, els bodrios, i el detestable (regust en el qual al meu gust, avui, senyor Albéniz, vostè també cau) s'ha posat de moda en les nostres teles per a emplenar horari fins al punt que gràcies a aquests programes (repetits fins a la sacietat en totes les cadenes) coneixem a infames personatges i a altres personajillos que no mereixen ser pronunciats de nou ni haurien de formar part del nostre actual imaginari col·lectiu.
El que s'ha dit, jo que vostè, el blog d'avui ho hauria dedicat a 'em dic earl'. Que haja una sèrie bona en la tele (encara que l'horari ball més que si estiguera els dilluns en tve1) sí hauria de ser notícia i objecte de comentari, i no que estrenen ALTRE programa bodrio de gracietas, frikis i acudits inexistents.
En altres paraules, que la sisena seguirà sent la sisena, açò és, ... l'última (de moment), amb permís de canal 9 o tv 7.
I pensar com mileurista la pasta que li han de pagar al Torrent del Segura per no dur ni una gota d'aigua fresca a la tele...
El balafiament dels diners públics
M'ha sorprès l'editorial d'El País d'avui. De cop i volta un mitjà de comunicació es preocupa i critica que els ens públics balafien els diners públics en despeses promocionals, a pesar que hi ha una llei aprovada que serveix per a bé poc, doncs ja se sabia de la incompetència de l'Estat i de la Comissió Creada per a controlar la despesa institucional d'altres ens públics. El que ocorre és que amb tanta propaganda, un dels sectors més beneficiats és el dels mitjans de comunicació, i ja se sap, gos alimentat no mossega. Així que avui al desdejunar-me amb la notícia, m'he quedat de pedra.
Comença a picar ja el boicot del PP? Per què ara aquest editorial, quan fa temps que se sap del balafiament de la despesa pública?
Mira per on, no hi ha malament que per bé no venja.
Para quan començarà el País a revisar totes aquelles lleis-anunci, o lleis-propaganda en si mateixes, que no serveixen sinó que per a engreixar el Aranzadi Legislació en versió paper?
Comença a picar ja el boicot del PP? Per què ara aquest editorial, quan fa temps que se sap del balafiament de la despesa pública?
Mira per on, no hi ha malament que per bé no venja.
Para quan començarà el País a revisar totes aquelles lleis-anunci, o lleis-propaganda en si mateixes, que no serveixen sinó que per a engreixar el Aranzadi Legislació en versió paper?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
