Limb monàrquic

Durant bastant temps, la monarquia espanyola (seria millor dir, els monarques, descendents, parents i atláters) han viscut en una espècie de limb informatiu. Estaven més enllà del bé i del mal.

El respecte per la important funció que havien d'ocupar en la consolidació del sistema democràtic en el nostre país, i perquè no dir-lo, la necessitat de legitimar el propi règim monàrquic en un marc democràtic aconsellava un cert vel periodístic que els allunyara de tabloids, sensacionalismes, xiuxiuejos, 'dimes i diretes'. Perquè no dir-lo també, la seua obstinació i voluntat en la defensa a ultrança del sistema democràtic i dels seus valors enfront dels atacs contra el propi sistema, tant interns com externs, els van fer mereixedors amb escreix d'aquest tractament. Amb això, van aconseguir embolicar-se únicament de paper couché i d'una vida còmoda i a la seua mesura, allunyats del mundanal soroll periodístic.

Considere, no obstant això, que aquest reconeixement no impedeix que s'exigisca a la institució i als seus portadors un cert rigor i delicadesa de mires en determinats gestos i actituds que mantenen en la seua vida privada però amb transcendència pública. Les seues aparicions, comportaments i decisions afecten i tenen una transcendència major de la que pretenen tenir, per molt personal i privada que puga semblar.

De tots és conegut (o de quasi tots) el règim de privilegis, prebendes i avantatges (limitats, però privilegis al cap i a la fi) que gaudeixen els membres de la família del monarca. Em sembla en certa manera normal, en atenció al lloc i responsabilitat pública que ocupen. Només faltaria que tingueren problemes per a arribar a fi de mes. No crec que gaudir d'aquest règim especial de reconeixement de determinades avantatges puga ser criticable en si, sobretot per part d'aquells que intenten atacar la monarquia per la base per a reclamar un estat republicà: també gaudiria d'aquests privilegis, o majors, un president de la república, que a més seria inexpert en aquestes lids, no hauria estat format per a ocupar el càrrec, i probablement resultara més car a la llarga. Confesse no tenir una clara preferència per un sistema o altre: cree que és millor ser pragmàtic. Mentre el sistema funcione, la persona al càrrec de la prefectura de l'estat complisca amb la seua funció i ens vaja bé, no veig necessitat de canviar aquest règim. Ara bé, el cap de l'estat, l'hi ha de guanyar, o ho ha de merèixer; i a més, ha de complir amb la seua comesa.

I ací els gestos tornen a ser importants. I també la transparència en la gestió. Saber quant costa, a què es destina els diners públics dedicat a la prefectura de l'Estat (encara que també la d'altres departaments públics) milloraria la salut democràtica del nostre país i de la societat, que com es demostra cada cert temps, no està tan àvida de programes rosa com volen donar a entendre alguns mitjans i programadors de televisió, ni és tan passota respecte de la política i dels problemes als quals ha d'enfrontar-se, siguen del dia a dia o més transcendentals.

Que les princeses, infants i gent del seu socaire nasquen en clíniques privades entre cotons, asseguren els seus cordons umbilicals amb dret preferent i exclusiu d'ús, exhibisquen els seus tropecents models de cotxes blindats en competència amb la família muñoz-zaldívar, freqüenten els col·legis de pagament més exclusius, adquirisquen béns en les zones més exclusives tenint com tenen el problema de l'habitatge resolt pel patrimoni de l'Estat, tinguen condicions favorables en determinades concessions i negocis empresarials, utilitzen, en definitiva, la informació privilegiada per al seu profit exclusiu i no per al bé comú, pot pertànyer a la seua esfera privada, no pública, al marge de la funció pública que se'ls encomana, però que els seus assessors d'imatge, com poc, haurien de cuidar, sinó aconsellar un rumb diferent.

I si la seua decisió els convida a seguir pel mateix camí, la professió periodística no els hauria de rendir homenatge. Els besamans estan molt bé en una recepció oficial, però estan renyits amb l'ètica periodística i amb el deure d'informar, i amb la seua funció última; el dret dels ciutadans i els seus representants a poder controlar en última instància de forma efectiva qualsevol utilització arbitrària del poder públic, amb independència del llinatge de la persona que faça ús del mateix. I no propugne amb això un assetjament mal entés de periodistes mileuristes a la caça del cotxe monàrquic blindat, com simulació a la Diana nacional.

Qualsevol persona (encara que siga monarca) té dret a la seua vida privada i a viure-la com li plaga. No cree que hàgem de convertir nostra Hispania en un mercat anglosaxó qualsevol, per molt anglificats que visquem, convertint la plaça pública informativa en un lloc per a airejar cors, ventres, excrements, despulles i misèries infames, per molt real i noble que siga la sang que els corroeix.

Tant de bo els programadors de televisió, productores, editors i accionistes d'aquestes companyies mass media no entren en aquesta senda de tortuosos vericuets. Seria imperdonable per a la nostra societat.

Però si almenys, seria desitjable exigir-los defensar amb valentia els valors i l'ètica periodística, sense importar la sang, els cognoms o el llinatge del subjecte de la informació. Es cometria un greu error, imperdonable per al desenvolupament de la nostra societat, que ha de considerar superat aqueix dilema sobre la vida privada real.

Ara que per designi papal s'ha eliminat el limb d'un cop de ploma, altres institucions de tradició medieval haurien de seguir el mateix camí.