10 maig 2007

El valencià a Eurovisió

Aquesta notícia li va a encantar al nostre benvolgut president de la 'cheneralitat', el senyor Camp(o)s.

Andorra va a participar enguany en Eurovisió amb una cançó en VALENCIÀ. Sí, sí, el que escolten. I el que poden veure en http://www.eurovision.tv .He revisat les estrofes i està cantada en llengua valenciana, tota ella.

De tant valencianisme que presumeix encara el Molt Honorable no l'he vist donar suport amb un mòbil en la mà davant les seues acòlits valencianistes perquè donen els seus vots i Andorra passe a la gran final, i puga escoltar-se, finalment, en la final d'Eurovisió, el nostre meravellós idoma valencià.

I a més, ara la cançó li vindria 'de castanyes' per a la seua campanya electoral (Formula I inclosa), doncs es titula 'Salvem el Món' , i ho canta ANONYMOUS (això és el pitjor, perquè algú podria confondre el missatge amb Carmen Alborch, que està això, en l'anonimat de C9).

Això passa per estar en missa i repicar alhora, per predicar el que no se sent.

Els entenedors hauran endevinat el truc. Els xics canten en català oriental, andorrà, lleidatà o valencià, però m'aposte quatre cerveses que el Molt Honorable no és capaç de verificar dues diferències amb l'escàs valencià que el gasta en els seus discursos de valencianisme. I és que, per als quals no siguen experts en la matèria, ES TRACTA DE LA MATEIXA LLENGUA (no cal que ho digui el Tribunal Suprem, encara que benvinguda siga la seua doctrina).

Aúpa Andorra

Promeses electorals

És temps d'eleccions. És temps de paraules. És temps de promeses.

Les paraules les hi duu el vent. Que també fa desaparèixer els programes impresos.

D'alguna cosa han de viure les impremtes, sobretot ara, que no es va a llegir ni en les biblioteques, quan implanten el famós cànon. Em pregunte si ho exigiran per a poder llegir el llibre, o per a poder dur-te'l a casa. Si és pel segon, també s'implantarà en internet a tots els quals pretenguen llegir, un suposar, qualsevol blog? Jesús (i María), m'horroritza la idea amb només pensar-lo. Alguns blogs haurien de pagar ells mateixos per poder navegar en la xarxa (perdó, no vull donar idees que vénen els de la SGAE o els de l'entitat generadora de pàgines web, i no solament les copien, sinó que a més es queden amb la pasta).

Al que vaig. El vent sembra marees i arreplega tempestats. I tot acaba en internet. Així que he trobat una pàgina on s'arrepleguen les 'mentides electorals', o les simples promeses que van quedar en no-res. Em sembla una bona iniciativa. Encara que hagueren de fer-lo amb tots els partits i, és clar, els quals perden només han pogut prometre, no van tenir oportunitat de mentir (tampoc feia falta donar-se-la, el poble és sobirà, ja se sap).

Bo, fer-li una ullada a veure que us sembla. I si algú troba pàgines semblants, s'admet la informació.

Tinguen bon matí.

http://www.verificar.net


Parole, parole, paroleeeeeeee.........

L'accés a l'habitatge

Permetin-me que avui escriga sobre l'accés a l'habitatge.
S'estan celebrant una sèrie de mobilitzacions per tota Espanya reclamant un habitatge digne.

Sabent com està el preu de l'habitatge (nova, usada, en plànol i per construir) a Espanya, qualsevol recién aterrat en el nostre país diria que aquestes mobilitzacions hagueren de ser multitudinàries, en consideració a la rellevància i als seus efectes.

La carestia de l'habitatge i tot el que això comporta està repercutint, i més que va a repercutir sobre el nostre discutible 'elevat' nivell de vida. Molta gent no pot accedir a un habitatge seu, en propietat o en lloguer. Molts altres no poden pagar-la, amb el que retarden la seua emancipació i els problemes col·laterals que això genera. Gran part de la resta ha accedit a l'habitatge hipotecant la seua vida, la seua present i el seu futur, i comença a notar que la pujada de tipus estreny i pot arribar a ofegar. Altra part de la resta pensa que és bo que l'habitatge puge, perquè també ho fa la seva, però no s'adonen que segueixen necessitant d'una inversió més elevada per a adquirir una nova en millors condicions. Només una ínfima part de la resta ha aconseguit muntar-se en la generació de beneficis a costa de la inversió en habitatge i gràcies a l'encariment exhorbitado dels preus en l'última dècada. Una franca minoria està traient un enorme benefici de la situació, o ja ho ha tret i ha posat terra pel mig, veient la qual s'aveïna... I mentre la borsa comença a mostrar els seus primers vaivens, multimillonarios que passen a ser cienmillonarios, la bombolla que sembla desinflarse, ... però el preu de l'habitatge que segueix sense baixar, l'accés segueix estant igual o pitjor que sempre, l'empobriment absolut de la nostra economia familiar segueix ressentint-se.

I què fan els partits polítics, les institucions, els ens públics o els agents socials? Poden fer alguna cosa?

Semblaria que els partits polítics hagueren de participar en la mobilització ciutadana, encoratjar-la, intentar traure partit electoral a tot estirar. Gens més lluny de la realitat.

Repassant els programes electorals dels principals contrincants polítics, en ells només s'entrelluquen promeses passades i incomplides, suports fiscals de reputada eficàcia i molta publicitat vacua i sense contingut. Gens. Misèria absoluta. El que permet als partits veritablement marginals apropiar-se de l'espai i ocupar amb les seues pancartes la mobilització espontània de part de la societat.

Els partits polítics miren per a altre costat, i dediquen els seus esforços a mobilitzar al personal amb altres consignes, i dediquen els seus esforços a onejar altres banderes. El benestar de la gent sembla preocupar-los bé poc.és que no es pot fer gens? o no estan convençuts de voler fer una mica?

I mentre assistim a aquesta important crisi i separació entre els partits i la societat, què fan els particulars?

Si ens atenem a les estadístiques i a la presència en les mobilitzacions, es diria que ben poc fins a la data. Armar-se de paciència a tot estirar o estrènyer-se el cinturó. Sense ningú que els cride a arravatament, els espanyolets prefereixen un bon partit de futbol en el bar del cantó, o prendre's unes canyes abans de pressionar, exigir, reclamar el que els pertany. Encara que bé podria concloure's que, en atenció a la resposta ciutadana, el problema no existeix en la realitat.

Caldrà fer-se més fortes en la reclamació? En França ja han aconseguit derrocar alguns murs infranquejables Ho aconseguirem ací?

01 maig 2007

Limb monàrquic

Durant bastant temps, la monarquia espanyola (seria millor dir, els monarques, descendents, parents i atláters) han viscut en una espècie de limb informatiu. Estaven més enllà del bé i del mal.

El respecte per la important funció que havien d'ocupar en la consolidació del sistema democràtic en el nostre país, i perquè no dir-lo, la necessitat de legitimar el propi règim monàrquic en un marc democràtic aconsellava un cert vel periodístic que els allunyara de tabloids, sensacionalismes, xiuxiuejos, 'dimes i diretes'. Perquè no dir-lo també, la seua obstinació i voluntat en la defensa a ultrança del sistema democràtic i dels seus valors enfront dels atacs contra el propi sistema, tant interns com externs, els van fer mereixedors amb escreix d'aquest tractament. Amb això, van aconseguir embolicar-se únicament de paper couché i d'una vida còmoda i a la seua mesura, allunyats del mundanal soroll periodístic.

Considere, no obstant això, que aquest reconeixement no impedeix que s'exigisca a la institució i als seus portadors un cert rigor i delicadesa de mires en determinats gestos i actituds que mantenen en la seua vida privada però amb transcendència pública. Les seues aparicions, comportaments i decisions afecten i tenen una transcendència major de la que pretenen tenir, per molt personal i privada que puga semblar.

De tots és conegut (o de quasi tots) el règim de privilegis, prebendes i avantatges (limitats, però privilegis al cap i a la fi) que gaudeixen els membres de la família del monarca. Em sembla en certa manera normal, en atenció al lloc i responsabilitat pública que ocupen. Només faltaria que tingueren problemes per a arribar a fi de mes. No crec que gaudir d'aquest règim especial de reconeixement de determinades avantatges puga ser criticable en si, sobretot per part d'aquells que intenten atacar la monarquia per la base per a reclamar un estat republicà: també gaudiria d'aquests privilegis, o majors, un president de la república, que a més seria inexpert en aquestes lids, no hauria estat format per a ocupar el càrrec, i probablement resultara més car a la llarga. Confesse no tenir una clara preferència per un sistema o altre: cree que és millor ser pragmàtic. Mentre el sistema funcione, la persona al càrrec de la prefectura de l'estat complisca amb la seua funció i ens vaja bé, no veig necessitat de canviar aquest règim. Ara bé, el cap de l'estat, l'hi ha de guanyar, o ho ha de merèixer; i a més, ha de complir amb la seua comesa.

I ací els gestos tornen a ser importants. I també la transparència en la gestió. Saber quant costa, a què es destina els diners públics dedicat a la prefectura de l'Estat (encara que també la d'altres departaments públics) milloraria la salut democràtica del nostre país i de la societat, que com es demostra cada cert temps, no està tan àvida de programes rosa com volen donar a entendre alguns mitjans i programadors de televisió, ni és tan passota respecte de la política i dels problemes als quals ha d'enfrontar-se, siguen del dia a dia o més transcendentals.

Que les princeses, infants i gent del seu socaire nasquen en clíniques privades entre cotons, asseguren els seus cordons umbilicals amb dret preferent i exclusiu d'ús, exhibisquen els seus tropecents models de cotxes blindats en competència amb la família muñoz-zaldívar, freqüenten els col·legis de pagament més exclusius, adquirisquen béns en les zones més exclusives tenint com tenen el problema de l'habitatge resolt pel patrimoni de l'Estat, tinguen condicions favorables en determinades concessions i negocis empresarials, utilitzen, en definitiva, la informació privilegiada per al seu profit exclusiu i no per al bé comú, pot pertànyer a la seua esfera privada, no pública, al marge de la funció pública que se'ls encomana, però que els seus assessors d'imatge, com poc, haurien de cuidar, sinó aconsellar un rumb diferent.

I si la seua decisió els convida a seguir pel mateix camí, la professió periodística no els hauria de rendir homenatge. Els besamans estan molt bé en una recepció oficial, però estan renyits amb l'ètica periodística i amb el deure d'informar, i amb la seua funció última; el dret dels ciutadans i els seus representants a poder controlar en última instància de forma efectiva qualsevol utilització arbitrària del poder públic, amb independència del llinatge de la persona que faça ús del mateix. I no propugne amb això un assetjament mal entés de periodistes mileuristes a la caça del cotxe monàrquic blindat, com simulació a la Diana nacional.

Qualsevol persona (encara que siga monarca) té dret a la seua vida privada i a viure-la com li plaga. No cree que hàgem de convertir nostra Hispania en un mercat anglosaxó qualsevol, per molt anglificats que visquem, convertint la plaça pública informativa en un lloc per a airejar cors, ventres, excrements, despulles i misèries infames, per molt real i noble que siga la sang que els corroeix.

Tant de bo els programadors de televisió, productores, editors i accionistes d'aquestes companyies mass media no entren en aquesta senda de tortuosos vericuets. Seria imperdonable per a la nostra societat.

Però si almenys, seria desitjable exigir-los defensar amb valentia els valors i l'ètica periodística, sense importar la sang, els cognoms o el llinatge del subjecte de la informació. Es cometria un greu error, imperdonable per al desenvolupament de la nostra societat, que ha de considerar superat aqueix dilema sobre la vida privada real.

Ara que per designi papal s'ha eliminat el limb d'un cop de ploma, altres institucions de tradició medieval haurien de seguir el mateix camí.

24 abril 2007

Campanyes electorals

Estem en campanya electoral.

Açò no haguera de ser notícia, el rar és que no estiguem en campanya electoral, en alguna de les moltes d'elles. Sempre estem en campanya, en precampaña, o en postcampaña enllaçada amb la següent precampaña. Els magatzems dels ens públics plens a vessar de cinta inauguradora i tisores. Els 'extres' que actuen d'acompanyants en les inauguracions fent hores extres pagades com normals per a poder sufragar la pujada de tipus de la seua hipoteca. Sanques tapades i tornades a descobrir, edificis inhabitables posats al servei i atenció al ciutadà per unes hores, mentre els polítics i el seu sèquit contemplen quan magnànims han estat amb els seus votants.

En altre post criticava les enormes despeses de publicitat i promoció. Si a aqueixos els afegim els costos d'inauguració i presentació de resultats, se'ns va ja gran part del pressupost públic. Record encara la inauguració de les primeres travesses en un camp de tarongers fa uns anys, del futur (que segueix sent-lo) AVE Madrid-Comunitat Valenciana. Les despeses especials van ascendir a milions d'euros (sense descomptar les hores de escaqueig dels funcionaris que 'van tenir' que assistir a l'acte). I tot es va desmuntar a l'endemà. Mai més es va saber de la segona travessa. Només era un marc ideal per a la inauguració. Altre dia parlaré de les despeses de representació. Encara que què major representació que una inauguració en un marc incomparable: el teatre de la vida.

Ens prenen per ximples. Però un dia d'aquests ens eixim amb la nostra i no els votem. Ho tindrien merescut. Clar que abans hauríem de trobar un mecanisme de representativitat alternatiu. Espere que existisca. S'admeten suggeriments.

23 abril 2007

Dret a la informació

La pluralitat democràtica va consagrar la diversitat de mitjans i canals d'informació en el nostre país. El dret a la informació es va formular com un dels pilars bàsics de la societat plural, lliure i autoorganizada.

No obstant això, els mitjans de comunicació (públics i privats) no escapen als vents que corren en els temps moderns. Els periòdics i cadenes privades han sucumbit a la globalització i a la necessitat de 'integrar-se' en grans mass media, en grups multinacionals amb importants vinculacions amb els grans ressorts de poder. La informació al servei dels propis interessos, els periodistes i els mitjans de comunicació convertits en la pròpia notícia, el autobombo com notícia, la projecció de les figures mediàtiques com autèntics gurús, tot forma part de l'espectacle en el qual s'ha convertit aqueix dret a la informació, i que només troba vies de reconducció amb un paraulot inventat per ells mateixos: autorregulació de continguts.

Pitjors traces trobem si ens acostem als 'mitjans públics'. Aquests es converteixen en la veu de l'amo, el periodista ja no és només un mercader, és un simple i senzill altaveu de ressonància, els mitjans de comunicació 'a disposició' del poltronero, a manera d'absurds i gens convincents aparells de propaganda. Tots (els diners públics) al servei de la causa.

Davant aquesta vorágine predadora, internet apareix com la gran (i única?) alternativa, mentre google i els seus competidors no ho impedisquen. Els blogs, els xats, els fòrums, els vídeos penjats en la xarxa s'han convertit en autèntica i real alternativa per a informar-se 'de primera mà'. Ja no és necessari que ens ho conte un tercer -i sempre el mateix-. Recents tragèdies i desgràcies constaten com els canals d'internet serveixen millor informació 'fresca' que la que poden obtenir els periodistes, i fins i tot els periòdics remeten a aqueixes 'fonts' en Internet per a projectar la 'notícia' pels seus canals.

Perplex -i sorprès- em quede davant l'anunci de grans periòdics com El País, proposant-nos als lectors, converteix-te en periodista tu mateix, conta'ns la notícia de primera mà. Què està passant? És necessària encara la professió de periodista?

19 abril 2007

Ciutadans d'Alacant

Acabe de llegir en un periòdic digital que Ciutadans ha decidit presentar candidatures fora de Catalunya, en concret a Salamanca i a Alacant, en les pròximes eleccions municipals.

M'alegre d'aquesta iniciativa perquè pot ser demostrativa dels seus autèntics desitjos i aspiracions. Sempre vaig creure que la irrupció d'aquest partit en l'esfera política catalana portaria un necessari aire fresc a les rígides institucions nacionalistes catalanes i obriria en gran manera la representativitat del Parlament a sectors que creien no sentir-se bé representats en el Parlament. Era més caute, no obstant això, entorn de les autèntiques aspiracions d'aquesta formació política.

Com dic, la presentació de Ciutadans fóra de Catalunya va a ser una autèntica prova de foc, sobretot la seua presentació a Alacant/Alacant.

Un dels punts centrals en els quals es va basar la seua campanya catalana ('striptease' a part) va ser la constant defensa del BILINGÜISME, el dret a expressar-se en qualsevol de les llengües oficials i el cessament de les 'persecucions' per motius lingüístics a una part de la societat.

Espere amb atenció, que defensen amb el mateix afany aquesta situació a Alacant/Alacant, en la ciutat de la qual no són els castellà parlantes els quals poden sentir-se discriminats, sinó precisament els valencià parlantes.

De no ser així, es desemmascararan ells tot sols, i posaran de manifest que el seu pretés 'bilingüisme' era solament una marca per a defensar de nou el 'spanish only' a Catalunya (i ara a la resta de l'Estat espanyol). Tant de bo m'equivoque.

Maltractaments

Exercici d'agudesa sensorial:
Responga quin d'aquestes actituds mantingudes en el seno d'una llar familiar podrien considerar-se 'assetjament psicològic' punible.

1.-El marit ha suportant amb prou feines durant 25 anys els 'comentaris públics' de la dona: eres un desastrado, no t'arregles, no em regales flors pel nostre aniversari, no baixes la tapa del vater, no ens anem de vacances com els nostres veïns, amb el sou que em portes a casa no arribem a final de mes, et passes la vida treballant, els teus fills ni et coneixen, encara sort que jo els crie, no em trepitges el sòl que acabe de netejar-lo, sempre estàs pensant en el mateix, em dol el cap,... i no denuncia gens.
2.-El marit només ha suportat durant 3 anys aquesta situació i denúncia. Ho prenen per ximple i a més en la sentència de divorci es queda sense pis, sense dona (ja no la tenia), sense fills i sense el curt sou amb el qual sobrevivia amb prou feines.
3.-El marit ho suporta donant-se a la beguda i passant tot el seu temps lliure en la barra d'un bar i no amb els seus fills, es torna irascible, agressiu i incomunicativo. Es generen discussions i alguna baralla a casa.

Para quan el tracte paritari entre homes i dones en tema d'assetjament 'psicològic'?

No isc de la meua sorpresa davant la notícia que apareix publicada avui en el País. http://www.elpais.com/articule/societat/Arxivada/denuncia/considerar/sorprenent/llicenciada/suporte/maltractaments//elpepusoc/20070418elpepusoc_1/Tes

Más difícil em resulta a més, entendre les reaccions d'alguns lectors/lectores.

Titulars i suplents

Avui, a l'eixir al carrer, he notat un ambient diferent. La gent està tibant, expectante, amb ganes. Es nota, se sent, hi ha moltes preguntes per al president. Molts ciutadans es troben en procés de reflexió. Com seria la pregunta de la seua vida? Sí, sí, aqueixa, la qual li formularia al president i que permetria la seua major glòria, UN TITULAR PERIODÍSTIC, menge quant costa un cafè, sap vè. respondre'm?, que no saben traure-li ni afamados i sesudos periodistes, dels de debò, fins i tot directors d'informatius.

Em comenta la dependent que atén el lloc de verdures que la gent camina preguntant com boja en les últimes setmanes el preu del quilo de creïlles, de cebes, de sal, de sucre, de la barra de pa, de la cambra i meitat de vedella (de la bona i de la regular). Clar que altres comerciants del mercat caminen un poc preocupats: ningú pregunta pel preu dels percebes, ni per la achicoria, ni per l'et verd, i això, al final, es nota en les vendes.

Em conten que una vegada el sr. Reagan, en aquell temps president americà, va inquirir a una caixera per a què servia aquell cuadradito en la cinta transportadora dels aliments. És un lector de codi de barres, li va comentar la dependenta, que va arribar el seu minut i el seu TITULAR de glòria a l'encapçalar les notícies dels més prestigiosos rotatius nord-americans.

En Espanya, aquesta ambició està encara penetrant en les ments de la gent, i mai l'hi reconeixerem de forma suficient al sr. Milà. Majorment, ací es prefereix ser portada del Interviú, sobretot perquè les 'bones raons' que un o una atresora, sempre queden per a la posteritat.

I mentrestant, els assessors del sr. Rajoy caminen com bojos cercant en la Wikipedia i en estadístiques vàries, les respostes a les preguntes més grotesques que posen de manifest la fiabilitat dels seus coneixements i el seu 'proximitat' amb la gent, 'cony'. Tindrem a un Rajoy de caminar per casa, m'ho estic veient, amable, sincer, contundent, i espere que gens crispat ni crític en desmesura amb el Govern. Veurem al Rajoy de la volta ciclista, no al del Parlament. I si no al temps.

La llàstima de tots aquests programes i experiments periodístic-sociològics és que posen al polític al peu del carrer, sí, reflotan els ingressos de les empreses i entitats de comunicació, també, però de poc serveixen per a redireccionar el rumb polític que està marcat de forma inamovible. La gent normal (com jo i com vostè que em llig) segueix havent de fer hores extres (i que duren) per a poder arribar a fi de mes i pagar la hipoteca, a pesar de ser joves sobradamente preparats, saber llegir entre línies en els periòdics i tenir un grapat de preguntes amb les quals arribar a el nostre particular -i únic- minut de glòria en els mitjans.

Por escènica

M'alce, em desdejune i em conduïsc amb la notícia de la terrible matança de Virginia.
Escolte, veig i llig les notícies. Què de publicitat gratuïta a l'assaig de Hans Magnus Enzensberger, 'El perdedor radical'. Caldrà llegir-lo.
No vull ni imaginar-me el que seran avui els programes mañaneros i matinals, els de la vesprada (tomàquet rebentao), els telediaris, els avanços dels telediaris, els periòdics, els períodicos digitals, amb la carnaza de la matança en viu i en imatges sempre exclusives, com si de la del porc es tractara. Quin brou de cultiu tan bochornoso per a l'estratègia d'alguns grups terroristes
Els periòdics vénen avui amb el missatge subliminal 'caldria regular la possessió i el tràfic d'armes en Estats Units' però probablement hagueren de canviar el missatge: 'caldria regular l'ètica periodística', que està dominada pel digues-me que presumeixes i et diré del que manques.
No vull ni imaginar-me el programa d'avui de AR. Aqueixa blanca periodista de telecinco que s'agrada envoltar de negres, i de familiars de la mes gran (com en una peli X gore) és com les princeses que magistralment descriu Manolo Vicent: sap passejar amb talons de 4.500€ per les destrosses d'un terratrèmol vessant una menuda lagrimilla i a les dues hores acudir al besamanos de la reunió del cònsol.
Quina llàstima d'aqueixos anys de més, a pesar del botox; hauria estat genial de princesa-periodista consorte.
Déu ens enxampe confessats