Titulars i suplents

Avui, a l'eixir al carrer, he notat un ambient diferent. La gent està tibant, expectante, amb ganes. Es nota, se sent, hi ha moltes preguntes per al president. Molts ciutadans es troben en procés de reflexió. Com seria la pregunta de la seua vida? Sí, sí, aqueixa, la qual li formularia al president i que permetria la seua major glòria, UN TITULAR PERIODÍSTIC, menge quant costa un cafè, sap vè. respondre'm?, que no saben traure-li ni afamados i sesudos periodistes, dels de debò, fins i tot directors d'informatius.

Em comenta la dependent que atén el lloc de verdures que la gent camina preguntant com boja en les últimes setmanes el preu del quilo de creïlles, de cebes, de sal, de sucre, de la barra de pa, de la cambra i meitat de vedella (de la bona i de la regular). Clar que altres comerciants del mercat caminen un poc preocupats: ningú pregunta pel preu dels percebes, ni per la achicoria, ni per l'et verd, i això, al final, es nota en les vendes.

Em conten que una vegada el sr. Reagan, en aquell temps president americà, va inquirir a una caixera per a què servia aquell cuadradito en la cinta transportadora dels aliments. És un lector de codi de barres, li va comentar la dependenta, que va arribar el seu minut i el seu TITULAR de glòria a l'encapçalar les notícies dels més prestigiosos rotatius nord-americans.

En Espanya, aquesta ambició està encara penetrant en les ments de la gent, i mai l'hi reconeixerem de forma suficient al sr. Milà. Majorment, ací es prefereix ser portada del Interviú, sobretot perquè les 'bones raons' que un o una atresora, sempre queden per a la posteritat.

I mentrestant, els assessors del sr. Rajoy caminen com bojos cercant en la Wikipedia i en estadístiques vàries, les respostes a les preguntes més grotesques que posen de manifest la fiabilitat dels seus coneixements i el seu 'proximitat' amb la gent, 'cony'. Tindrem a un Rajoy de caminar per casa, m'ho estic veient, amable, sincer, contundent, i espere que gens crispat ni crític en desmesura amb el Govern. Veurem al Rajoy de la volta ciclista, no al del Parlament. I si no al temps.

La llàstima de tots aquests programes i experiments periodístic-sociològics és que posen al polític al peu del carrer, sí, reflotan els ingressos de les empreses i entitats de comunicació, també, però de poc serveixen per a redireccionar el rumb polític que està marcat de forma inamovible. La gent normal (com jo i com vostè que em llig) segueix havent de fer hores extres (i que duren) per a poder arribar a fi de mes i pagar la hipoteca, a pesar de ser joves sobradamente preparats, saber llegir entre línies en els periòdics i tenir un grapat de preguntes amb les quals arribar a el nostre particular -i únic- minut de glòria en els mitjans.